La llegenda de la ratafia segons Jacint Verdaguer

Si no li sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou.

Però abans d’esbadiar [explicar] el nom parlem de la cosa. Què és la ratafia? És un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pela de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons els graus d’aroma que se li vulguin donar.

Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, mica ençà i mica enllà, car en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Ara vegem de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es

trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa.

La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?

—És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.

Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:

—Rata fiat! [Queda firmat.]

Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.